Reflexions obligades sobre l’estat de les coses

Paco Gimeno

Molts ciutadans comencem a viure amb angoixa, i amb una certa incredulitat, a l’espectacle diari que ens va oferint un panorama econòmic cada vegada més apocalíptic. Amb angoixa per que les xifres que dia rere dia van mostrant la situació de l’economia espanyola (no oblidem que darrere de cada xifra es troba el patiment de milers de famílies, amb nom i cognoms), mostren que estem cada vegada més immersos en una recessió econòmica tremenda, i amb incredulitat per què, ara fa només un any, se’ns anunciava un canvi esperançador que provocaria una millora dels indicadors econòmics, canvi desitjat per milions d’espanyols que, amb el seu vot, confiaren amb eixa millora econòmica que, en no produir-se, es va traduint en ràbia i, cada dia més, desesperació davant la certesa què, quan ens prometeren canvis, estaven burlant-se de nosaltres i aquelles promeses només foren una enorme estafa al ciutadà.

En efecte, fa només un any, l’actual President del Govern i aleshores aspirant, ens delectava els oïts afirmant que les pujades d’impostos eren negatives per l’economia en augmentar l’atur. Ens prometia un pla econòmic que generaria confiança davant les improvisacions de Zapatero, i una baixada de la prima de risc (el diferencial d’interessos que paga el país pel seu deute respecte del valor alemany) en millorar la confiança dels mercats. Soraya Saenz de Santamaría era molt explícita: La prima de risc tenia nom i cognoms: José Luis Rodríguez Zapatero. Mort el gos acabaria la ràbia, ens deien. L’actual Ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro,  afirmava que pujar els impostos era negatiu per la creació d’ocupació i per tant, ells no ho anaven a fer, i se’n fartaren de criticar la pujada de l’IVA de l’anterior govern.

Només arribar al poder, els qui tant prometeren es posaren mans en l’obra.... per fer tot el contrari que varen prometre. I ací és quan el ciutadà s’ha de preguntar obligatòriament: Si les pujades d’impostos generen desocupació, per què ho fan? Ens digueren que “lo primero el empleo”, per què doncs, prenen mesures que solament fan que la desocupació no deixe d’incrementar-se? No era la primera preocupació per als aspirants a governar? Per què ara mateix ja no ho és, i passa a ser el dèficit la primera de les seues preocupacions? La resposta és obvia, per què ho mana la cap d’estat alemanya, Angela Merkel. Però totes les mesures encaminades a reduir eixe dèficit només fan que empitjorar la vida dels ciutadans, que veuen reduït el seu poder adquisitiu (baixen els salaris dels ocupats i s’incrementa l’atur) i no millora, com afirmaven que passaria, la prima de risc espanyola. Després d’un any de govern la desconfiança dels mercats en la economia espanyola no ha desaparegut i la prima de risc continua superant de molt llarg els 400 punts bàsics. No tenia noms i cognoms? Per què doncs continua sense baixar?

El més deplorable però és que els ciutadans assistim ara mateix a l’espectacle deplorable d’un govern que es fa oposició a sí mateix. Davant l’incompliment flagrant de totes i cadascuna de les seues promeses electorals, la resposta dels governants solament és què a d’ells, tampoc els agraden les mesures que aproven. Si no els agraden, per què les aproven? Qui mana “de facto” en aquest país si no són els representants elegits pel poble sobirà? De què valen les eleccions si elegim un govern que no compleix amb les seues promeses, traeix la voluntat popular i es plega als desitjos dels mercats i del govern alemany? Quina classe de democràcia és aquesta en la què la voluntat popular expressada amb el vot no serveix per decidir el nostre destí? I el més cínic: ens diuen que si no es prenen aquestes mesures per voluntat pròpia, ens intervindran des de fora. No estem ja intervinguts quan el nostre govern es veu obligat a prendre mesures que no agraden ni a d’ells mateix? I fins i tot, arribant al final de l’argumentació, de quin patriotisme poden presumir els qui prefereixen plegar-se als designis i interessos de governants estrangers o mercats abstractes abans de defensar el benestar dels ciutadans del propi país?

No puc acabar sense fer una darrera reflexió: El Ministre d’Economia, el senyor de Guindos, afirmava davant aquesta situació límit (amb Bankia intervinguda i amb un país perplex pels vaticinis apocalíptics del Premi Nobel d’Economia Paul Krugman, qui afirmava que en qüestió de mesos pot hi haure un “corralito financer” al nostre país) que el govern d’Espanya ja havia fet tot el que havia de fer. Açò és, què ja no saben què fer, ni tenen pla B. I tot això amb les borses caiguent en picat i la prima de risc pels núvols.

Potser per això l’Alcaldessa de Madrid, la senyora Ana Botella,  s’encomanava fa pocs dies a Sant Isidre i li demanava ajuda divina per “il·luminar” els nostres governants. Serà aquest el vertader pla de Rajoy? Què Déu ens pille confestats!

Alzira, 21 de maig de 2012.